CATALÁN – categoría Adultos

Fragment de carta d’un cristià del segle II

Res no ens fa ser optimistes ni ens anima,

ni les lleis de l’imperi ni els edictes

que el governador signa a la província.

Cada cop ens trobem més forasters

que parlen el llatí de la legió

i ens costa entrar-hi en comunió completa,

amb els seus resos, deus i cerimònies.

Ha marxat del carrer, ningú no en parla,

i els nens invoquen Mart, Mercuri, Apol·lo

quan juguen amb les tabes o amb bastons.

Arriben des de Roma les notícies

de com són perseguits i condemnats

els fidels que mantenen la paraula

i la fe en les creences dels seus avis,

i de com es reclouen en cenacles,

en cases –en secret–, en catacumbes

per evocar i partir-se els mots sagrats.

Tots vivim la temença i el desánim,

i, en veure-ho tot perdut, molts abandonen

el Verb que els va donar sentit al món,

i, com si fossin Pere en la foscor,

entre manaies i tribuns, reculen

i neguen que creguessin en miracles,

s’estimen més un regne d’aquest món:

gaudint la dolça pau de la derrota,

no els reca renunciar al que han dit i com,

ni festejar la glòria dels pagans.

Uns quants ens resignem a patir escarni,

l’oprobi, l’ostracisme i mals més greus,

i trobem l’esperit de cada cosa

quan sona amb aquell nom que vam aprendre,

i ens sabem immortals sense aquest cos

si perviu en la llengua la nostra ánima.