CATALÁN – categoría Adultos

 

SALADINA

 

El silenci va ser casa teva

des que vas marxar a la força

de la calor dels braços de la mare.

La culpa cristiana sepultà el teu nom,

embolicà els teus ulls en mantes cegues

i al teu record li posà set forrellats.

 

Saladina, petita, ni el teu nom

ni el teu temps van ser teus.

Les urgències de la carn jove et van portar,

però la teva marxa va ser durament interpretada:

Déu té un bastó que pega sense fer remor.

Ingerència divina infectant les aigües

que anunciaven un part infinit,

la dalla obrint-se pas entre les entranyes de la mare.

Ambdues gairebé morint.

Ambdues buscant la sortida a les palpentes

entre crits, sang, femta i suor.

 

No es cantaren cançons en els teus primers dies.

En aquell ambient pesat

veïnes sentant-se, xafarderies,

brou, cansalada i bledes per a recuperar l’alè.

I un pare nerviós que veia perillar l’amor,

la culpa adherint-se a cada cèl·lula,

 

Tenies tots els ditets,

els van comptar al matí i a la tarda

cadascun dels quinze dies que vas viure.

 

Vas marxar i mai més es va parlar de tu.

Pes mort en l’ànima de la mare,

soterrat on ja quasi no feia mal.

Acceptat el càstig.

Ombra traspassada un any o dos més tard

a una altra filla

que sí va viure.

 

Jo et nomeno, Saladina, amb el teu nom estrany

i la teva diminuta existència

per a donar-te un lloc en el teler familiar.

Si haguessis viscut jo seria una altra

perquè l’ànima de la meva mare hauria pesat menys.

Cristina Oliva Diaz