José Corredor-Matheos
Poeta, crític d’art,historiador, traductor i assagista.
José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, 1929) és un poeta, crític d’art,historiador, traductor i assagista manxec afincat a Barcelona des de 1936. És autor d’una extensa obra poètica, entre la que destaca El don de la ignorancia (Barcelona: Tusquets, 2004) pel que va guanyar el Premi Nacional de Poesía. És també reconegut per la traducció al castellà de nombrosos poetes catalans.
Fotografía de Pepe J. Galanes
Jaume Pont
Veure edicions anteriors
Jaume Pont (Lleida, 1947) és autor de Límit(s) (1976), Els vels de l’eclipsi (1980), Jardín bàrbar (1981), Divan (1982), Raó d’atzar. Poesia 1974-1989 (1990), Vol de cendres (1996), Llibre de La Frontera (2000), Enlloc (2007), l’antologia d’autor L’altra llum (2014), Càntic d’ombres (2017) i Mirall de negra nit (2020). Els seus poemes han estat traduïts a una vintena llarga de llengües. traduïts a una vintena de llengües. La seva obra ha estat guardonada amb els premis “Vicent Andrés Estellés”, el de la “Crítica Serra d’Or per dos cops, el “Nacional de la Crítica”, el “Carles Riba”, el “Quima Jauma” a la trajectòria, i el premi europeu “Virgile” de poesia en reconeixement a la seva obra poètica traduïda al francès. L’any 2023, a París, li fou concedit el prestigiós premi “Mallarmé” de poesia pel seu llibre “Miroir de nuit profonde”, traduït al francès per François-Michel Durazzo.
Com a crític literari, ha publicat nombrosos estudis dedicats a les avantguardes de la immediata postguerra, la poesia de Carlos Edmundo de Ory i Eduardo Chicharro, i la poesia catalana dels anys setanta. D’entre les seves aportacions crítiques esmentarem El Postismo, La poesía de Carlos Edmundo de Ory, La nova poesia catalana (en col·laboració amb Joaquim Marco), El corrent G.V. (La poesia de Guillem Viladot) i Espejo y laberinto. (Ensayos de poesía hispánica contemporánea). Jaume Pont ha estat professor de les universitats de Barcelona, Poitiers, Littoral-Côte d’Opale (França), Nàpols (Itàlia), Illinois (U.S.A.) i Mar del Plata (Argentina). Actualment és catedràtic emèrit de Literatura Espanyola Moderna i Contemporània a la Universitat de Lleida. El 2018 Jaume Pont fou anomentat doctor honoris causa per la Universitat Nacional i Kapodistríaca d’Atenes.
Eloy Sánchez Rosillo
Veure edicions anteriors
Eloy Sánchez Rosillo va néixer a Múrcia, el 24 de juny de 1948.
Va cursar els estudis superiors en la universitat de la seva ciutat natal, per la qual és doctor en Filologia Romànica.
La vida professional de Sánchez Rosillo va transcórrer en la Universitat de Múrcia, en la Facultat de Lletres de la qual va ser professor de literatura espanyola.
Ha publicat onze llibres de poemes: Maneres d'estar sol (Madrid, 1978, Premi Adonais 1977), Pàgines d'un diari (Barcelona, 1981), Triaves (Madrid, 1984), Autoretrats (Barcelona, 1989), La vida (Barcelona, 1996), La certesa (Barcelona, 2005, Premi Nacional de la Crítica), Sentir la llum (Barcelona, 2008), Somni de l'origen (Barcelona, 2011), Abans del nom (Barcelona, 2013), Qui ho diria (Barcelona, 2015) i La branca verda (Barcelona, 2020, Premi Les Llibreries Recomanen).
Els deu primers estan recollits en Les coses com van ser. Poesia completa, 1974-2017 (Barcelona, 2018), volum editat per Tusquets Editores, que ve publicant els llibres de l'autor des de fa més de vint-i-cinc anys.
El seu llibre més recent és El somni complert, publicat així mateix per Tusquets (Barcelona, 2023), en el qual l'autor recull els seus escrits sobre poesia i una selecció d'entrevistes centrades en el mateix tema.
Hi ha diverses antologies de la seva obra: Confidències (Renaixement, Sevilla, 2006), La deu del temps (Universitat de les Amèriques, Pobla, Mèxic, 2007), En l'arbre del temps (Pre-Textos, València, 2012), Fil d'Or (Lletres Hispàniques, Càtedra, Madrid, 2014), Lluna de quan i on (EUNA, Universitat Nacional, Heredia, Costa Rica, 2020).
Són nombroses les seves col·laboracions en diaris i revistes, així com les lectures comentades dels seus propis poemes a Espanya i Hispanoamèrica i altres països.
La seva obra és present en les antologies col·lectives més representatives i difoses. Algun dels seus llibres i seleccions més o menys extenses de la seva poesia han estat traduïts a altres idiomes.
Marta Pessarrodona
Poeta, assagista, traductora i narradora.
Veure edicions anteriors
Marta Pessarrodona (Terrassa, Vallès Occidental, 1941) des dels tretze anys ja va estudiar a Barcelona. Primerament a l’Institut Maragall del qual guarda un molt bon record, i història a la Universitat de Barcelona.
Actualment es reparteix entre Barcelona, on ha viscut des de finals dels anys seixanta del segle passat i Sant Cugat, al cor del Vallès Occidental. De 1972 a 1974 va ser lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham, Gran Bretanya, on considera que va passar els dos millors anys objectius de la seva vida. Ha estat dues vegades becada—sense postular per cap beca—pel Goethe Institut, vivint a Berlín (1984 i 1987). Una circumstància que l’aboca a dir que està feliçment casada amb la ciutat de Londres des del 1967, l’any de la seva primera estada estudiantil, però Berlín és el seu adulteri des de la primera vegada que va residir en aquella capital prussiana.
Laboralment té una experiència editorial d’uns quinze anys, ja com a responsable de drets estrangers, promoció i direcció literària. És escriptora independent des de 1989. Va idear i coordinar, al llarg de deu anys, la Comissió Internacional per a la Promoció de la Cultura Catalana per al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, activitat que li va permetre sentir un veritable orgull pel seu país.
Ha rebut els següents guardons: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Enric Prat de la Riba d’assaig (2005), Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa (2013), Premi Nacional de Literatura (2011), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2019) i el Rosalia de Castro del PEN Club gallec (2019). Actualment a Mira-Sol (Sant Cugat del Vallès) hi ha una biblioteca amb el meu nom i des del 2021 un Mural a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès. Figura al Xardín das Pedras que Falan, de Sant Jaume de Galícia i, des del 2021, una estrofa d’un poema seu figura al monòlit del Cementiri de Terrassa, honorant les víctimes del Covid.
Una poètica
Marta, com a poeta, diu: Fa anys al Ashmolean Museum d’Oxford, Gran Bretanya, vaig copiar una carta que exposaven del poeta romàntic William Wordsworth del qual vaig retenir que ell com a poeta o era un moralista o no era res. Aquest, crec, que és el meu cas, així com la seguretat de pensar que, cas de no haver escrit la poesia que he escrit, la meva vida hauria estat ben distinta.
Per altra banda, quan vaig llegir el títol de la tesi que la també poeta Àngels Gregori va presentar el 2015 a la Universitat de València amb el títol Llegir i escriure la ciutat. Una proposta d’educació literària... no em va sorprendre gens, al temps que em va omplir de joia que aconseguís un Cum Laude, val a dir.
De tota manera, els primers que mereixen i han fet la meva carrera, diguem, han estat els meus pares, gent sense estudis universitaris, poc viatgers que, en canvi, em van donar tot el que calia perquè jo fos universitària i viatgera. El meu mèrit, si en tinc algun, és no embrancar-me a escriure una novel·la, tot i haver-ne traduït moltes, com també esmerçar-me ja fos en el memorialisme (biografies i retrats) amb un triumvirat que ha marcat el que he escrit i viscut. Són Virginia Woolf, Mercè Rodoreda i Doris Lessing. Tres autores que, excepte Woolf, no sols he conegut personalment sinó que també m’han honorat amb la seva generositat i amistat.
En canvi, m’he trobat a casa escrivint narracions curtes, sintètiques, que em semblen cosines germanes de la poesia. Tècnicament, en poesia he procurat crear una mètrica pròpia, com em va aconsellar Gabriel Ferrater. Per la meva part, he procurat no fer estil del meu propi estil perquè ho considero un amanerament. I he procurat i procuro, no perdre la meva capacitat innata d’admiració, com ho palesa el volum que aplega la meva poesia des del principi fins ara mateix: Tot m’admira. Poesia Completa (1965-2021).
Antonio Colinas
Poeta, narrador, assagista, traductor i crític literari.
Antonio Colinas va néixer el 30 de gener del 1946 a La Bañeza (Lleó), una ciutat amb la qual, malgrat la seva trajectòria viatgera, sempre ha estat estretament en contacte. Poeta, narrador, assagista, traductor i crític literari, la seva obra ha estat sempre oberta a altres cultures, per la qual cosa posseeix un clar i profund sentit d'universalitat. Alhora, aquesta obra sempre té les seves arrels en la seva terra natal.
Fidel a la fusió —que sempre tant ha defensat— entre l'experiència de viure i l'experiència d'escriure, entre poesia i vida, la seva obra literària no es podria explicar sense la seva experiència vital, que passa —com molt bé ha analitzat el professor José Enrique Martínez, autor de En la luz respirada, l'edició crítica publicada el 2004 per l'editorial Càtedra— per llargues estades en diversos àmbits culturals, en què ha après i amb els quals ha dialogat, com el sud andalús (Còrdova), Madrid, Milà (Itàlia), Eivissa (Illes Balears) o Salamanca.
Resideix a Itàlia entre els anys 1970 i 1974, on va treballar com a professor convidat i lector d'Espanyol a les universitats de Milà i Bèrgam. Entre el 1977 i el 1998 va viure durant 21 anys a l'illa d'Eivissa, ja plenament dedicat a la seva tasca d'escriptor i de traductor. A aquesta rica etapa li deu bona part dels seus llibres, alguns dels quals fruit d'una laboriosa recerca, com ara Hacia el infinito naufragio. Una biografía de Giacomo Leopardi o Rafael Alberti en Ibiza. Seis semanas del verano de 1936. També altres de to més personal, com els seus llibres de poemes o els seus dos Tratados de armonía, en què l'autor reconeix la seva "filosofia de la vida" durant aquesta etapa illenca. També en aquesta etapa i fins a l'actualitat també, ha exercit una àmplia tasca periodística i de crític literari en diversos diaris i revistes nacionals i estrangers.
El 1971 es va casar amb María José Marcos i té dos fills, Clara i Alejandro.
Una poètica
La poesia és per a mi una via de coneixement. És a dir, un mitjà per sentir, interpretar i valorar la realitat i la nostra pròpia experiència humana. Però no només aquesta realitat aparent que els ulls veuen, sinó també la que jo he anomenat en altres moments una realitat transcendida o transcendent. Crec que a la poesia no li està destinada la missió informativa que, de manera més concreta o “fotogràfica”, ens ofereixen altres gèneres literaris, com l'assaig o el periodisme. En el poema, la paraula es caracteritza perquè és i ha de ser, abans de res i sobretot, paraula nova.
No n'hi ha prou a copiar o repetir la realitat, o els temes de la tradició. Cal fer-ho amb paraula que es distingeixi, amb paraula nova. És la novetat que ofereix la paraula poètica —la seva necessitat de fulgor, d'intensitat, d'emoció, de puresa formal— el que distingeix el poema, el que fa que el poema sigui un poema i no prosa tallada enganyosament a trossos. Aquestes són algunes de les característiques que jo li exigeixo al poema perquè sigui un veritable poema.
La poesia és també quelcom estretament unit a la vida, a l'experiència de ser, al viatge exterior i interior de cada creador. No concebo un món sense poesia i no concebo, doncs, que aquesta no vagi estretament unida a l'experiència quotidiana. Segons aquest punt de vista, la creació poètica té molt a veure amb el que Jung reconeixia com a procés d'individuació, és a dir, el que ens porta a cadascun de nosaltres al pleroma: a ser el que cadascun de nosaltres volem i hem de ser, a la plenitud. Per això, la poesia es manifesta a través d'un llenguatge que ens situa en un alt grau de consciència i que ens posa en aquest camí que condueix a la plenitud de ser.
Feliu Formosa
Poeta, dramaturg i traductor.
Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, amplià els seus estudis en l’àmbit de la Germanística, especialitat en la qual ha desenvolupat la major part de la seva tasca. Ha traduït al català i al castellà. En destaquem la traducció de les obres dramàtiques de Bertol Brecht, Ernst Toller, Tankred Dorst, Antón Txèkhov, HenrikIbsen i Thomas Bernhard, entre altres autors; ha traduït poemes de Georg Trakl, Goethe i Françoise Villon. Pel que fa a la narrativa, ha estat traductor de Thomas Mann, Hermann Hesse, Robert Mussil, Hienrich Böll, Franz Kafka, Joseph Toth o Heinrich von Kleist, així com traductor d’assajos de Doris Lessing i Peter Weiss.
Amb relació a la seva trajectòria poètica, inicià la seva carrera l’any 1973, amb la publicació de dos poemaris: Albes breus (Proa), i Llibre de les meditacions (Edicions 62). És autor d’una vintena de llibres de poesia. El seu últim treball, Papallona de l’ombra (Pagès Editors), es publicà l’any 2018.
Formosa és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes. Ha estat reconegut amb el Premi Carles Riba de poesia per Llibre dels viatges (1977), Premi Crítica Serra d’Or de memòries per El present vulnerable (1980); Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia en Català amb Joan Casa i Fuster per Amb efecte (1980); Premi Lletra d’Or per Semblança (1987). Pel que fa al reconeixement per la seva trajectòria i entrega en el panorama cultural, ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988); Premi Nacional a la Traducció pel Ministerio de Cultura (1994); Premi Butaca, que honora tota una vida dedicada al teatre (2005); Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005); Premi Nacional de Teatre (2007); Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2006); Premi Friederich-Gundolf-Preis per la difusió de la cultura alemanya (2011), i Medalla de la Ciutat de Sabadell al Mèrit Cultural (2012).
